La baguette de boulangerie

 Avui dissabte, m’he llevat d’hora al matí, és a dir a les 12h del mig dia, hora en què es lleven els parisins mandrosos per anar a comprar la baguette el dissabte o diumenge. I m’he dit, aquesta és la ocasió perfecte, ni massa tard, ni massa d’hora. És la hora d’anar a comprar la baguette. Aixi que amb el pijama a sota i el cabell despentinat com una vrai parisienne me n’he anat a la Boulangerie Grégoire, el forn que em sembla més verídic dels que estan al costat de casa meva. Hi ha alguns aspectes que s'han de tenir en compte a l’hora de detectar una bona boulangerie: per començar, no  ha de tenir trenta mil tipus d’entrepans, pizzes i quiches; tampoc ha de ser una patisserie, ha de tenir com a màxim quatre tipus de dolços com la madeleine, el croissant i el pain au chocolat, potser la palmière, i alguna tarte aux pommes; la cua ha de ser considerable; i, per acabar, les persones formant la cua han d’anar amb el pijama a sota, indicador de que viuen pel barri i de que tenen molta gana de baguette cruixent. Arriba el meu torn i em demano la meva primera baguette de boulangerie a Paris. I amb el pa sota el braç i el solet del mig dia, provo el crustó que destapa el secret: aquesta baguette és deliciosa! I és que només els francesos saben fer la baguette i el croissant excel.lents. Ara toca la fase més gustosa: preparar-se l’entrepà amb molt d’amor. Enlloc del pa amb tomàquet català, l’entrepà de pernil en dolç i crudités francès s’ha de preparar amb mantega, beurre breton si és possible, la millor mantega de França. He de confessar que al principi trobava inapropiat posar mantega als entrepans de pernil salat, per exemple, perquè em semblava un atemptat gastronòmic. Ara opino que la mantega permet assaborir millor el gust de l’embutit que li poses a dins, mentre que l’acidesa del tomàquet, de vegades, esborra la textura original d’un bon pernil.

Amb l’entrepà al davant i acompanyada de “La chanson de prévert” de Serge Gainsbourg comença un dissabte à la française.

Els dilluns a Paris

Dilluns sempre ha estat un dia desagraït. Personalment, els dilluns em pesen molt. Arriben sense força després dels diumenges de recès en els que m’imposo noves obligacions de cara a la setmana que comença. Sempre són deures, feina, objectius com aprimar-me o fer més esport, en definitiva, coses que m’ajudaran a sentir-me millor de portes cap a fora. Però els dilluns a Paris són una altra cosa. Entre tantes obligacions anotades a mode de llista a l’agenda, sovint oblidem aquelles coses que ens fan feliç. Bàsicament, oblidem que ens agrada escriure, llegir, cantar o tocar la guitarra perquè són coses improductives des d’un punt de vista pràctic. Les meves llistes de diumenge mai escolten la veu que em diu que vol ser música o escriptora. Emperò, els meus dilluns a Paris tenen una màgia especial. Tinc per costum anar al Tennesse, un bar amagat entre carrerons estrets al bell centre de Paris. I perquè els dilluns? Doncs perquè organitzen el que s’anomena “open mic”, la qual cosa significa que els músics, amateurs o professionals, tenen les instal.lacions preparades per a que puguin fer el seu show. Es crea un ambient molt maco on tot tipus de personalitats heterogènees apassionades de la música s’acosten al Tennesse amb ganes de tocar, escoltar o fer contactes musicals. Lluny de complir les expectatives d’anar a dormir d’hora, esport i dieta equilibrada m’endinso en “la soirée“ del dilluns deixant que les hores passin sense preocupació.

I comença la nit de música, com si fos la nit d’un dissabte qualsevol, en què després d’una copa al Tennesse mentre gaudeixo de la música i l’ anyoro brutalment, venen les passejades nostàlgiques pel Seine, on penso coses que mai estan presents en la llista d’obligacions d’una estudiant de dret com jo: reprendre el piano, el violoncel, fer classes de cant, aprendre a tocar la guitarra... I em començo a imaginar a mi mateixa fent tot tipus de versions de cançons d’ Alicia Keys, Rihanna, Mickael Jakson o Elthon John. I després venen els dimarts que, com si fossin diumenges, tornen a demanar reflexió, però d’un caire ja diferent. Són reflexions totalment influides per la bohemietat parisina, pensaments com encaminar la vida artística, quedar-me viure aquí per sempre i fer noves coneixences musicals cada dilluns, dimarts, divendres, dissabte i diumenge. Viure per la música i de la música. D’una manera indisciplinada i bohèmia, d’una manera creativa i lliure. Sense el refinament de la música clàssica i sense el seu elitisme. Una música que accepta tot tipus d’accents i de volums, tot tipus de colors, textures, edats, races i pentinats. La música que esdevé gran perquè ve de dins. La música que prové de la unicitat de la teva personalitat i que aconsegueix arribar al cor de tothom, sense importància de classe o cultura.

Mare, pare, vull ser bohèmia i quedar-me a Paris.  

Pour toujours.

Terra i aire a Mouffetard.

Vaig decidir endinsar-me pel mercat de rue Mouffetard més aviat que seguir per la rue Monge. M'agrada buscar camins alternatius per tornar cap a casa. Rue Mouffetard té una olor especial, alguna cosa que m'és familiar. És com si en alguna altra vida hagués viscut allà, potser a la casa del jardinet idílic on m'aturo cada cop que passo. O potser havia estudiat a l'école maternelle, entre rosers i tobogans. No sé explicar el perquè, però Mouffetard i jo tenim una relació especial. A banda i banda del carrer hi ha parades de fruita, carn, peix, vins i formatges. Les olors s'entrellacen entre elles i jo jugo a separar-les: crèpe de xocolata, lluç, mandarina, espècies, formatge... formatge. Sempre acaba predominant l' olor de formatge sobre qualsevol altra fins que un flaire de pà recent sortit del forn esborra totes les altres olors. És com si el pà fos l'essència de tots els aliments.

Tot i que no tothom identifica rue Mouffetard com un carrer artístic, sempre he pensat que molts artistes debien escollir aquest carrer per viure. Viu, ple de cafès, jardins, no deixa de transmetre màgia.

M'aturo. A la façana d'una casa hi ha dibuixat un arbre gegant. L'arbre com a símbol de la natura inspiradora del pensador, de l'artista. Terra i aire alhora, essència de vida. El firma Pierre Alechinsky. Al costat, Yves Bonnefoy hi escriu una poesia. Mouffetard és carrer d'artistes... i minspira.

"...Philosophe, as tu chance d'avoir l'arbre dans ta rue, tes pensées seront moins ardues, tes yeux plus libres, tes mains plus désireuses de moins de nuit".

El pájaro rompe el cascarón

E

El pájaro rompe el cascarón. El cascarón es el mundo. Quien quiera nacer tiene que destruir un mundo. El pájaro vuela hacia Dios. El Dios se llama Abraxas.

––No debe usted entregarse a deseos en los que no cree. Sé lo que desea. Pero tiene que saber renunciar a esos deseos o desearlos de verdad. Cuando llegue a pedir con la plena seguridad de que su deseo va a ser cumplido, éste será satisfecho. Sin embargo, usted desea y al mismo tiempo se arrepiente de ello con miedo. Hay que superar eso. Voy a contarle una historia.

 Y me contó la historia de un muchacho enamorado de una estrella. Adoraba a su estrella junto al mar, tendía sus brazos hacia ella, soñaba con ella y le dirigía todos sus pensamientos. Pero sabía, o creía saber, que una estrella no puede ser abrazada por un ser humano. Creía que su destino no era amar a una estrella sin esperanza; y sobre esta idea construyó todo un poema vital de renuncia y sufrimiento silencioso y fiel que habría que purificarle y perfeccionarle. Todos sus sueños se concentraban en la estrella. Una noche estaba junto al mar, sobre un acantilado, contemplando la estrella y ardiendo de amor hacia ella. En el momento de mayor pasión dio unos pasos hacia adelante y se lanzó al vacío, a su encuentro. Pero en el instante de tirarse pensó que era imposible y cayó a la playa destrozado. No había sabido amar. Si en el momento de lanzarse hubiera tenido la fuerza de creer firmemente en la realización de su amor, hubiese volado hacia arriba a reunirse con su estrella.

––El amor no se debe pedir––dijo––, ni tampoco exigir. Ha de tener la fuerza de encontrar en sí mismo la certeza. En ese momento ya no se siente atraído, sino que atrae él mismo.

Demian, Hermann Hesse.