Dos mons, una veritat.

     M’agradaria desaparèixer als ulls dels altres per uns dies. Forces vegades em sento tan extranya que no goso dir les coses que se’m passen pel cap. Ningú no m’entendria. M’acostumo cada vegada més a no ser entesa. M’agrada mostrar-me sense disfresses i veure com les persones no hi estan acostumades. Segurament és la satisfacció d’analitzar com la gent reacciona pudorosa davant de la veritat. En aquesta vida hi ha persones per tot i milers de camins per triar. La majoria pensa que només hi ha dos àmbits de tria: el professional i el personal. Tothom fa esforços per equilibrar la balança entre les metes professionals i una vida feliç al costat dels seus. Tothom anhela trobar la pau i resguardar-se de l’ horror de la vida. Poder tancar els ulls davant de les misèries, davant de la veritat. Mireu, no sé què és la veritat i no penso intentar definir-la. Només utilitzo aquesta paraula com a representació del camí que m’interessa. M’interessa conèixer el món despullat de símbols i disfresses. No és només l’impuls egoista, o curiós de trobar el camí que em porti a mi mateixa. És també l’ interés cap al món no mostrat, cap a aquell món que no tothom ha conegut. És el món que s’amaga darrera l’estabilitat i la bellesa d’una família protectora. Vull conèixer el món que desmunta teories a les quals ens aferrem per no haver d’enfrontar-nos a allò que és real.

Potser us semblo abstracte, ans he de reconèixer que sóc ignorant davant del món que vull conèixer. Jo també formo part del sistema social, també ambiciono una vida prospera econòmicament, jo també somnio en construir una família feliç. Jo també vull resguardar-me de la veritat que algunes vegades he pogut intuir punyent, destructora alhora que seductora.

M’agradaria explicar-me de forma més entenedora. No puc compartir la vida amb algú que no recerca, que no creu tenir un món interior desconnegut que es presenta interessant de descobrir; que no li interessi treure sorra amb una pala per descobrir la clau de la vida. No tothom tria aquest camí, no tothom té la valentia d’afrontar-se a la selva més tenebrosa que existeix: la veritat del que som, la veritat dels nostres desitjos més reals.

No puc confiar en algú que m’entrega el seu amor sense saber què busca el seu cor. Sense saber perquè em tria.

No puc discutir sobre la vida amb algú que intenta definir cada símbol com si fos un diccionari. No puc estar amb aquell qui vol construir barreres entre els humans, fins i tot sense saber-ho. Ni amb aquell que busca el significat superficial de les coses per sentir-se segur.

No puc entregar el meu cor quan no trobo puresa. Quan no trobo sinceritat.

No és desconfiança, és rebuig a la superficialitat, a lo fàcil. Rebutjo allò que es construeix des del desig de sentir-se acompanyat, o potser de trobar una felicitat que no és més que una falsa seguretat.

Sembla que el camí que tots busquem és el d’oblidar el passat per poder-nos  refer arreplegant cada granet de sorra que trobem.  Camí fàcil, però no menys dolorós que el que consisteix en retirar tota la sorra instrumental i immuscuir-se en el passat, analitzar-lo i destruir-lo un mateix sense ajuda de cap crossa.

El món del bé i el món del mal. Contradicció entre dos mons: un imaginari i l’altre real, desprès de tot simbolisme religiós en el qual necessitem aferrar-nos. El món de la pau, de l’equilibri, de la bellesa, de la seguretat representat per una casa amb jardí i el caliu dels pares, pels records d’una infància feliç. I el món real al qual ens afrontem quan ens deslliguem de les arrels paternes, un món d’agressivitat i injustícia. Un món ple de males herbes que cal saber arrencar. Un món que et demana desprendre’t de la innocència i la mentida per a endinsar-te dins del teu ésser en recerca de la veritat.

En front d’aquest món, hi ha dos camins possibles: seguir el record de la pau infantil venerada i reconstruir-lo. O bé construir des de 0 el que et correspon, el que el teu jo interior, un cop descobert, et dicta, davant d’una veritat acceptada i viscuda.

Jo l’únic que sé és que no puc deixar que les capes de maquillatge es multipliquin en el meu rostre. Jo l’únic que sé és que alguna cosa m’ha indicat que no puc viure en una mentida còmode, en un món versemblablement idílic però veritablement destructor del que venero més a la vida, jo mateixa, allà on sigui que m’amagui. L’únic que sé és que em trobaré i construiré un castell sòlid. I seré feliç perquè no hi haurà por, perquè tindré confiança en tot el que m’envolta, perquè ho hauré triat jo mateixa, perquè serà el camí escollit, amb consciència.

La palabra más bonita del mundo

Imposible no repetirse. Los sentimientos van y vienen pero se parecen tanto entre ellos… Me asusta la idea de haber querido a tantas personas de la misma forma. 

Los humanos siempre hemos creído tener derechos por el mero hecho de serlo. Y me pregunto si lo somos o es una palabra inventada para darnos ese placer. Miro a mi alrededor y  me percato que todo está minuciosamente inventado. Todo se nombra por su debido nombre. Intento mirar dentro de mi.  ¿Acaso no puedo sentir algo que no tenga explicación posible con palabras? ¿Tan iguales somos?

Lo natural es creer ser único. Quizás porque el sistema ha querido individualizarnos con el fin de que nos sintamos distintos. Es fácil acontentarnos…  a todos,  lo que significa que somos esencialmente iguales. Cuando he dicho sistema no sé exactamente a quién estaba interpelando. Lo más probable es que utilice esta palabra como eufemismo de algo muy malévolo.

Y me pregunto, ¿por qué me siento tan lejos de ti? ¿Por qué siento que tú eres diferente? ¿Por qué no tengo armas para ti? Y aquí es donde aparece una fuerza que nadie ha sabido definir, aquí es donde aparece un algo que el malévolo no ha podido abastar. El amor. Nadie sabe cómo controlarlo, ni siquiera los que han diseñado un mundo acabado y definido. Ni tan sólo los que por miedo a lo salvaje se han ocupado de poner nombre a todo lo que conforma el mundo.

Y ya no sé si amo a las palabras o me siento presa de ellas. Y es que aparecen en mi boca para expresar lo que siento sin que yo pueda intervenir. Caigo en la cuenta de lo impersonal que es todo: la vida, las cosas, los sentimientos. Es curioso lo iguales que somos y lo lejos que nos sentimos los unos de los otros. Sólo por la vanidad de querer ser diferentes nos alejamos entre nosotros. Y nunca se nos ocurre que unirnos sería más fácil que pelearnos. Y es así como la palabra “humano” se hincha de pretensión, con el único fin de construir barreras. Y aquí está la causa por la cual no podemos hacer frente al gordo malévolo llamado sistema. Preferimos despreciarnos antes de aceptar que somos iguales. Y me siento lejos de todas las cosas y del mundo en general, de ti y de nosotros. No quiero jugar a este juego.

LIBERTAD, la palabra más bonita del mundo. Me pregunto si esta palabra tiene una significación natural o bien fue deliberadamente inventada. Quizás inventada para que los humanos podamos sentir que nos manifestamos soberanamente en un mundo esclavizado. Para marcar un mito que no se cumplirá jamás. Para que fuera esa nuestra eterna búsqueda. Para que nos sintamos únicos y capaces de cambiar lo establecido. Para darnos el placer, de nuevo.

Libertad, libertad, libertad: Dime que sí existes.

Si robaran el mapa del país de los sueños, siempre queda el camino que te late por dentro.

De l'espérance

Paris, Paris, Paris. J’ai autant rêvé à cette grande cité. Pendant toute ma vie j’ai poursuivi un désir : vivre à Paris. La cité des lumières, la cité de l’art, la cité de l’amour. J’ai toujours pensé que mon avenir était ici. Je rêvais tout le temps aux choses magnifiques qui m’arriveraient à Paris, celles qui ne pouvaient passer qu’en étant ici. Parfois quand on ne réussit pas, quand on est tristes et on ne sait pas comment faire pour trouver une solution, c’est plus facile de penser : « tout ira bien. Ne t’inquiètes. Quand tu seras là, entourée de beauté, tu seras joyeuse. Attends un peu. Tout ira bien à Paris ».

C’est joli de vivre dans un rêve. C’est joli d’être innocent, d’avoir l’espoir d’un avenir parfait. C’est joli d’être une princesse qui attend que leur prince apparait. J’ai toujours aimé les gens qui parlent d’amour comme s’ils ne l’avaient jamais vécu, anhélant de trouver quelque chose parfaite. J’ai toujours préféré plutôt les idéalistes, les rêveurs. Pour moi c’est un signe d’intelligence le fait de croire à quelque chose, penser que tout est possible, parce que rien ne démontre le contraire. La vie est pleine de mystères, si tu n’y crois pas tu t’empêches de les découvrir. 

Parfois je crois aussi que le faux espoir est un symbole d’ignorance. J’ai vu beaucoup de personnes à croire pour croire,  sans argument. Gents qui s’afférent à des idées erronées pour ne pas savoir affronter les problèmes, pour ne pas connaître une solution. Je pense que l’attitude correcte c’est de penser qu’il n’y a pas de réponses à toutes les questions. La réponse dont tu es sur, peut ne pas être la correcte ou la seule à être valide. On ne doit jamais fermer la porte à une possible réponse, parce que la vérité absolue n’existe pas. Et c’est la seule chose dont je suis sure. Les personnes qui pensent savoir certaine une chose et qui n’admettent rien en contraposé n’auront jamais une vision complète de la vie avec ces mystères. Donc, on doit apprendre à vivre en se connaissant ignorants de certaines choses dont jamais on aura une réponse claire.

Je voulais dire que je ne désire pas tomber sur l’irréalité jusqu’au point de croire que Paris sera ma réponse, comme si d’une religion on parlait. J’ai peur de tomber dans l’ignorance de croire trouver ici, à Paris, tout ce que je n’ai jamais trouver ailleurs. De croire trouver les réponses des questions dont il n’y a aucune réponse.

L’amour n’a pas une réponse, l’amour n’appartient pas à un lieu, ni à une personne. L’amour apparaît magiquement et c’est impossible de le contrôler.

Je reconnais que j’ais une obsession pour l’amour. J’ai toujours pensé que c’est la chose plus magnifique du monde. Une lumière, l’art pour soi même. Je poursuis l’idée de le rencontrer, d’être éclairé pour ce sentiment qui change la vie, qui ouvre la pensée, qui emmène dans une autre dimension ou la raison ne peut se reconnaître. L’amour est dehors de tout contrôle humain. C’est la beauté de l’art qui touche et fait admirer la personne aimée comme si d’une œuvre d’art se traitait.

 J’ai toujours pensé à Paris comme ma cité de l’amour.  Ici, à Paris, je vivrais l’amour plus romantique du monde. Je n’ai pas honte d’avoir pensé cela. J’ai toujours aimé de suivre ces connexions. Si on s’ouvre à l’Amour en majuscules, en se rend à la force de la vie et on accepte ces mystères. C’est alors quand on se rapproche à l’amour en minuscule, à l’amour d’une personne en face d’une autre.

Maintenant je suis à Paris. C’est possible que l’amour ne soit pas pour moi. Mais c’est aussi possible le contraire. Je ne crois pas à une détermination religieuse. Je ne crois pas à la idée absolue de le trouver ici. Mais comme je ne veux pas être une ignorante, je ne vais pas fermer la porte. Me voici, je suis préparé. Et ça marchera. Ou pas. La vie est magnifique. 

Verba volant, Scripta manent.

Un simple impuls apassionat. O potser voluntat de ser, d'existir. Des de Paris, tant lluny i alhora tant a prop de mi mateixa, sento la ferotge necessitat d'expressar-me. Fer sortir tot allò que sento, que penso, que veig. Tot allò que està dins meu i que sovint no escolto. El que voldria ser, el que sóc, el que potser arribi a ser amb molt d'esforç. Tot per fer, tot per descobrir. Aquest blog neix d' un intent d'aprofundir sobre les meves idees: donar cos als esbossos de mi mateixa. Un intent de mastegar allò que sento. Potser per trobar alguna resposta, o no.