Els dilluns a Paris

Dilluns sempre ha estat un dia desagraït. Personalment, els dilluns em pesen molt. Arriben sense força després dels diumenges de recès en els que m’imposo noves obligacions de cara a la setmana que comença. Sempre són deures, feina, objectius com aprimar-me o fer més esport, en definitiva, coses que m’ajudaran a sentir-me millor de portes cap a fora. Però els dilluns a Paris són una altra cosa. Entre tantes obligacions anotades a mode de llista a l’agenda, sovint oblidem aquelles coses que ens fan feliç. Bàsicament, oblidem que ens agrada escriure, llegir, cantar o tocar la guitarra perquè són coses improductives des d’un punt de vista pràctic. Les meves llistes de diumenge mai escolten la veu que em diu que vol ser música o escriptora. Emperò, els meus dilluns a Paris tenen una màgia especial. Tinc per costum anar al Tennesse, un bar amagat entre carrerons estrets al bell centre de Paris. I perquè els dilluns? Doncs perquè organitzen el que s’anomena “open mic”, la qual cosa significa que els músics, amateurs o professionals, tenen les instal.lacions preparades per a que puguin fer el seu show. Es crea un ambient molt maco on tot tipus de personalitats heterogènees apassionades de la música s’acosten al Tennesse amb ganes de tocar, escoltar o fer contactes musicals. Lluny de complir les expectatives d’anar a dormir d’hora, esport i dieta equilibrada m’endinso en “la soirée“ del dilluns deixant que les hores passin sense preocupació.

I comença la nit de música, com si fos la nit d’un dissabte qualsevol, en què després d’una copa al Tennesse mentre gaudeixo de la música i l’ anyoro brutalment, venen les passejades nostàlgiques pel Seine, on penso coses que mai estan presents en la llista d’obligacions d’una estudiant de dret com jo: reprendre el piano, el violoncel, fer classes de cant, aprendre a tocar la guitarra... I em començo a imaginar a mi mateixa fent tot tipus de versions de cançons d’ Alicia Keys, Rihanna, Mickael Jakson o Elthon John. I després venen els dimarts que, com si fossin diumenges, tornen a demanar reflexió, però d’un caire ja diferent. Són reflexions totalment influides per la bohemietat parisina, pensaments com encaminar la vida artística, quedar-me viure aquí per sempre i fer noves coneixences musicals cada dilluns, dimarts, divendres, dissabte i diumenge. Viure per la música i de la música. D’una manera indisciplinada i bohèmia, d’una manera creativa i lliure. Sense el refinament de la música clàssica i sense el seu elitisme. Una música que accepta tot tipus d’accents i de volums, tot tipus de colors, textures, edats, races i pentinats. La música que esdevé gran perquè ve de dins. La música que prové de la unicitat de la teva personalitat i que aconsegueix arribar al cor de tothom, sense importància de classe o cultura.

Mare, pare, vull ser bohèmia i quedar-me a Paris.  

Pour toujours.